Es tracta d'escriure sense pensar, i es que estic cansada, disgustada i frustrada per la situació. Fa sis mesos de la última entrada i no sóc capaç de no pensar i de passar com tots em diuen, no puc fer com si mai l'hagués conegut, com si mai hagués existit perquè en un moment donat va ser una persona molt important per a mi.
Era allò que es diu una bona amistat. Suport mutu, estima i respecte.
Però l'havia de cagar.. no podia tindre dos dits de front i pensar que s'estava equivocant i molt amb el que insinuava.
Em va fer sentir rabiosa, enfadada i decebuda i no pel fet del que insinuava en si, que demostrava molt poc de la seva maduresa, si no pel que representava allò que em deia, volia dir que no sabia qui i com sóc jo i també que m'havia inventat una amistat que segons em deia mai havia existit.
I jo seguisc sense entendre res...
He sabut coses que m'ha contat que no li contaria a qualsevol però no som amics de prendre un café. I el que és pitjor mantindre un contacte i eixa estima que sentia era pecat, però per la meva part no, si no per la seva perquè mai va arribar a entendre les diferents maneres d'estimar que hi ha i les moltes formes d'admirar que podem sentir cap a diferents persones.
Definitivament es va equivocar amb mi. Algun dia se'n adonarà del seu error?
No l'insultaré. No parlaré malament, però faré que no està, que en part no existeix i supose que si no li posa remei, algun dia deixarà d'importar-me.
No em sent jo mateixa mirant cap a un altre costat, sóc d'afrontar els problemes normalment, però no em deixa alternativa. Jo no he fet res dolent, ni he tractat de fer sentir malament a ningú, tractava just del contrari, explicar que tot i els anys que han passat seguia ací per al que fos necessari.
No sóc així amb les persones que tinc apreci i estima, ho sap.
No és qui pensava però podríem deixar d'evitar-nos i aconseguir un "Hola" i jo deixaria de sentir-me malament per haver de mirar cap a un altre costat cada vegada que apareix.
